Ari i la Motxilla (Backpacking Ari): Day 39 - Punta Arenas (Penguin Day)

Avui faig el tour que hauria d'haver fet fa dos dies però no vaig poder degut a problemes gàstrics. A les 7:30 m'han passat a buscar amb la furgoneta i fem el tour dels Hotels per agafar la resta de passatgers, entre ells 3 parelles de Xilens i una noia Suïssa (Mascha) que també viatge sola (porta 6 mesos i li queden 6 més, està donant la volta al mon). M'he passat bona part del viatge parlant amb ella.

Comencem el tour creuant el Estret de Magallanes i anar a Terra del Foc (nom que rep no pq faci molta calor, sinó pq quan la van descobrir la terra treia fum de les fogueres dels indígenes, i Tierra del Humo ja estava agafat). Allà visitem la ciutat de Porvenir (molt petita i senzilla en comparació a Punta Arenas) i li van posar aquest nom quan va tenir el seu moment de glòria durant la febre del Or. Allà entrem al museu i ens expliquen una mica la història de Terra del Foc i els Segwais (indígenes que vivien aquí abans que hi arribés l'home blanc). Feien aproximadament 1'80m uns gegants si els comparem amb els europeus de l'època que devien medir 1'50m. Tot i així eren molt pacífics, estaven preocupats per sobreviure, i van conviure amb els Europeus molt de temps. Ara lamentablement no en queda ni un.

Diu la historia que quan van arribar els primers terratinents amb les seves ovelles, els Segways les mataven ja que eren un blanc més fàcil que els guanacos (animal autòcton de la zona). Els terratinents enfadats van fer creuades per acabar amb ells, reduint la seva població de 4000 persones a 1000 persones. Llavors els missioners cristians, veient tal atrocitat els van moure a l'illa de Dawson i van mirar de convertir-los. Llavors els hi van treure les pells i els van vestir com a persones i els indígenes van començar a agafar malalties que mai havien tingut. Poc a poc van acabar morint tots, ara no queda ningú d'aquella raça, una llastima. Tot això em fa pensar molt en l'afan que tenim els homes en pensar que la nostra cultura o manera de viure és millor que la dels demés, i tot i que tinguem les millors intencions acabem destruint una raça que vivia en perfecte harmonia amb el medi ambient.

Be, deixem l'historia i tornem al tour. Un cop vist el museu, mengem alguna cosa i posem rumb cap a la Pingüinera. Son unes 2h de camí on admirem el paisatge, la pampa, un paisatge molt àrid amb herba groga (cremada pel fred) i sense masses muntanyes. Paisatge típic de la Patagònia. Tot i així podem veure un munt de guanacos, flamencs, ocells i quan passem prop de les Estancias, moltes ovelles. Finalment arribem a la Pingüinera, on veurem un grup de Pingüins Rey (el segon pingüí més gran) que fa 5 anys es van instal·lar allà. Els queden 3 generacions per a ser considerats una colònia. Estan en observació i els biòlegs no intervenen en la seva vida, només els observen per veure com s'adapten. Ens deixen veure'ls des de una distància prudencial de 100m. Allà trobem un grup de uns 30 pingüins que fan la seva, de tant en tant "canten" (be emeten sons guturals) i altres "prenen el sol". Hi ha 3 o 4 cries que es diferencien per ser marronets, i els altres són els típics blancs i negres amb dos ralles grogues al coll. Molt xulo, ha valgut la pena venir.

Tornada, més carretera fins a un altre pas de l'estret de Magallanes, aquest cop el més curt (aquest mati era el més ample). Quan passem l'estret amb el ferri, ens distrèiem mirant el mar en busca de "toninos", unes mini orques de la zona que salten al costat del vaixell. Un cop estem al continent, toca posar rumb a Punta Arenas. Seguim gaudint del paisatge mentre es fa fosc.

Al ferry, hello Tierra del Fuego